L’Inframón. Si et va agradar “Lost” no t’ho perdis

Miro de recordar si algun cop he vist un muntatge teatral de ciència ficció, i realment no em ve res al cap, i no és perquè el tema no em cridi massa – si et criden des d’un altre món potser val més no anar-hi –  o sigui que deu ser que tampoc n’abunden. Lògicament no hi ha cap Shakespeare ni cap Txèkhov que toqui aquests temes, i per això i agafant-me a  la garantia Lliure vaig començar les Festes del meu aniversari – avui és el meu dia – al Temple de Gràcia.

El títol original “The Nether” ja té nom de sèrie d’èxit, d’aquelles que abans haguessin programat als vespres i que actualment tothom “es baixaria” i precisament la cosa va d’això, de la Xarxa, una xarxa on quedes atrapat des del primer minut quan una “investigadora” interroga el “creador” d’un món virtual on detectes “algun problema” just apareix el tercer personatge – un Víctor Pi que hauria de comptar molt més en els repartiments de casa nostra –

No tinc paraules per descriure l’escenografia – un problema quan pretens escriure per descriure – em va semblar del segle 25 – no us enganyi la fotografia de l’escenari que he posat per acompanyar el comentari, penseu que està prohibit fer-ne durant l’espectacle i a més tampoc no  podries perdre el temps enfocant i enquadrant l’escena. L’escenografia  és … és…. en fi, que no sóc capaç de dir-vos res que us faci “imaginar” mínimament per on aniran els trets. Ho haureu de veure personalment, no crec que us pugui passar un pen-drive amb l’enregistrament de l’obra.

Els moments de l’inframón em semblen una barreja de Twin Peaks i Los Otros, d’aquelles pelis de por “amb nena” que resulten inquietants, i especialment les que comparteixen en Carreras i la Carla Schilt – crec que ahir era ella – no tenen descripció possible que els faci justícia.

No et pots perdre ni una paraula – això al teatre passa molt sovint, al contrari que als culebrots on tothom diu que si veus un episodi de tant en tant pots anar seguint el fil – però en aquest cas la feina és gran i els 80 minuts passen sense adonar-te’n. L’Andreu Benito omple escenari – i no és un acudit – amb aquell estil seu tan propi, i tot i que en algun moment et pot semblar el pacient exquisit de “Polseres vermelles” que es fa amic del Lleó, en altres moments fa una mica de basarda. El Benito és un actor que sempre dóna el personatge que ha de fer, sembla que sempre sigui “ell mateix” i realment veus un personatge diferent. No és un actor camaleònic però tots els personatges te’ls creus. Suposo que el problema el tenen els de vestuari.

La Mar Ulldemolins té el paper més ingrat, menys atractiu d’entrada però et condueix amb mestria mirant d’ajudar-te a no perdre el fil. Cap al final de l’espectacle té moments molt rics. El to de veu d’ella em va costar una mica al principi, com em passa amb el Ricardo Darin tot i que per un altre motiu,  però suposo que el tema és que ja començo a tenir una edat.

Vaig ser el darrer espectador en deixar d’aplaudir, em va encantar, els hagués fet sortir i entrar fins l’extenuació i just obrir el mòbil vaig entrar al grup de whatsapp que tinc amb els nois i noies de casa, per recomanar-los del tot l’espectacle i just després vaig fer el mateix al del meu grup de teatre. És un servei que ens fem.

Si algun dia veig que hi ha una sèrie escrita per Jennifer Haley, la compraré en DVD. Jo no sé “baixar” coses de l’Inframón, no es que vulgui anar de legal amb allò de “si no se valora la idea, si no se valora el esfuerzo, es como para pensárselo, como para pensárselo mucho “.

En vuit dies porto tres teatres – cadascú té el seu vici – i tots m’han fet treballar. La propera setmana toca escenari, toca donar vida al Dr. Stockmann i això encara em motiva més – com Girona, que diria el President -.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Victòria d’Enric V. Un èxit esperat que ja no sorprèn.

 

Estarem d’acord que el reclam Shakespeare  facilita sortir de casa amb les entrades a la butxaca, o al mòbil, que tot canvia. Si afegim el segell Lliure, l’assegurança comença a tenir pes, i després del que vam veure la temporada anterior amb l’invent del Pasqual anomenat Kompanyia, he de dir que anava tranquil i segur de la tria, i d’haver embarcat un cop més, a la meva companya habitual.

Victòria d’Enric V és un d’aquells textos de Shakespeare on hi surten batalles que resultarien pesades vistes en cinema on  caps tallats i sang a dojo arribarien a cansar els que volem anar de cara al centre del conflicte. En teatre és una altra cosa, el teatre sempre és una altra cosa i les escenes de lluita permeten fer volar la imaginació dels directors, per aconseguir una plasticitat emocionant, deixant el text del personatge turmentat, totalment equilibrat amb el paisatge escenogràfic.

La Kompanyia rendeix al cent per cent, no sé  si per la pressió que fa tenir el director en escena, o el bateria del grup català més famós del moment, però resulta impossible destacar algú en un treball coral perfecte.  Ja sé que és  inevitable tenir preferències, generalment per moments concrets de l’espectacle o per afinitat públic- actor amb determinat artista, i ja que m’ho demaneu – m’ho demaneu realment? – he de destacar en Pep Ambrós – m’he postulat com a president del seu club de fans que no sé si existeix – pel seu treball impecable en un paper poc lluït, i moments impagables del David Verdaguer – a qui últimament, totes li ponen – com l’escena  abans de la batalla on canta  assegut al terra, esquena per esquena amb la Maria Rodriguez..

La primera hora i mitja et demostra que has anat a veure un Shakespeare, amb personatges secundaris de gran potència, protagonistes potents i aquells minuts sobrants que sempre hi ha i que et fa pensar que el bo d’en William cobrava per full escrit, però els darrers 15 minuts, a partir de la pluja – i ho deixo aquí – són impagables. No resulta senzill deixar amb l’ai al cor, amb la boca oberta, amb la respiració tallada, en una escena de tots els actors i actrius, però de vegades… aquestes coses passen.

L’afegit de la música en directe de l’Arnau Vallvé, el bateria de Manel, el mateix Pau Carrió, que demostra que igual fa un cosit que un rostit, i de la Laura Aubert que fa la seva aportació musical al contrabaix  a més dels seus dos personatges – un molt més clavat que l’altre al meu parer –  resulta un llaç perfecte a un regal per al públic assistent.

La temporada comença forta al Lliure de Gràcia, ara toca  comprar els abonaments.

 

Els dies feliços, un magisteri a tres bandes

Samuel Beckett no enganya ningú, l’espectador no pot esperar entendre cada una de les situacions per posar-se a treballar sinó que cal deixar-se portar i viure en la pell dels protagonistes les realitats vitals que se’n desprenen.

La Winnie dels Dies Feliços no és una excepció, la dona amb mig cos enterrat a la sorra d’un desert que no saps si es causa d’una destrucció del món o una metàfora de la solitud de l’esser humà, però que a partir del moment que entre les dunes hi sona un timbre que marca l’inici i el final del dia no cal trencar-s’hi més el cap mirant d’esbrinar el significat escenogràfic. A partir d’aquí l’angoixa entre mitjos somriures s’apodera de l’espectador que no pot deixar de seguir les instruccions de la gran Vilarasau com més o menys prova de fer l’Òscar Molina, l’actor que dona vida a Willie, el marit que serveix d’excusa al monòleg de la dona que ens vol fer creure que tot va bé, quan resulta evident que res és com voldríem, una mica com al nostre món real un cop abandonada la seguretat de les butaques. El públic, en tensió continuada, es permet certes efusions en forma de rialles en determinades intervencions de la dona mig enterrada, però finalment s’adona que allò no té res de graciós, Beckett no pretén fer riure, pretén posar-te el malestar al cos, i deixar que tu mateix t’ho vagis “patint” a la teva vida diària. Possiblement per això, l’autor irlandès és un clàssic, doncs el teatre ha tingut sempre aquesta missió de fer reaccionar la societat, fins i tot quan en una comèdia fan que riguis de les teves pròpies misèries.

Fins aquí tenim dues de les bandes del magisteri, Beckett i Vilarasau, l’altra Lizaran de la factoria Lliure fa una nova exhibició de talent escènic i en molts moments et fa creure que Beckett es va inspirar en ella per crear el seu personatge i que finalment s’han trobat en aquest pedregal desèrtic que té tots els significats. Els qui em coneixen diuen que no sóc imparcial jutjant la Vilarasau, que tot el que fa ho considero mític, però no ho puc evitar, m’encanta, és molt bona i quan sembla que ja ho ha fet tot, et sorprèn una vegada més. No en va, des de fa anys tinc un somni que és compartir escenari amb ella, un somni, ja ho sé, però… què seria el món sense somnis.

El tercer punt del mestratge és el Belbel, el polifacètic, l’enyorat director del TNC “venent” els espectacles el dia de la presentació, encaminant les teves passes cap a la taquilla per demanar un abonament XXL, un dels autors vius de més garantia i un director que no falla mai. L’imaginava “xalant” als assajos amb la gran Musa, i somrient trapella mirant per un forat d’aquell desert tant ple de silencis, de somriures, de paraules, d’angoixa, de buidor….

El programa del Lliure anunciava Belbel – Vilarasau, i vaig marcar l’espectacle sense llegir el títol, per això érem a la primera fila, al mig, gaudint d’un gran vespre de teatre on els deu minuts de descans provocats pel canvi escènic, es fan eterns, i que marxar cap a casa deixant la Winnie sola – amb en Willie si es que hi és – esdevé un autèntic drama. La pregunta es obvia, es pot repetir?