Quant temps em queda? Riure sense pensar de què estàs rient.

Fa anys es parlava de l’humor negre, d’acudits sobre temes que “no haurien de fer riure”, però els temps canvien i mentre no toquis determinades religions, de la resta està tot permès.

La prova la tenim en la darrera creació de la Marta Buchaca, que després de Rita on ja feia l’aperitiu sobre el tema de la mort, ara t’ho engalta sense anestèsia i t’ofereix una hora i mitja de comèdia espaterrant que provoca aplaudiments a mig espectacle – allò tan habitual al teiatru de tota la vida- i que posa el públic dempeus quan realment queda clar que l’espectacle s’ha acabat, amb la darrera anotació de la llista.

Lluís Villanueva, Marta Bayarri, David Vert i  Betsy Turnez, condueixen el text de forma trepidant, vigilant de pausar mentre el públic riu, a fi de que ningú es perdi ni una sola rèplica. Una comèdia d’abans, escrita ara, durant la pandèmia – quin gran regal a la creativitat, ha fet el puto coronavirus- que podria batre tots els rècords de públic, si el teatre Goya té reservades prou dates. El boca-orella ha de ser espectacular, i ja veus parelles que no han aconseguit entrades junts i hauran d’esperar a la cervesa final per comentar com s’ho han passat de bé.

Qui diu que la gent no va al teatre? El Goya no és precisament petit i ahir no hi cabia ni una agulla – al teatre no se sap que et punxin, com passa a la discoteca- i segur que seguiran així temps i temps. Si tenen data de tancament, ja poden anar reprogramant i que els quatre protagonistes deixin dates a les respectives agendes.

En Pere Armengol, dermatòleg de professió, sap que li queda un mes de vida, i ha fet la clàssica llista del que vol fer abans de morir. Realment algú la fa aquesta llista? O només es tracta d’un recurs de guió, que dona per molt. Si la peli de la Coixet ho plantejava en forma de drama, el text de la Buchaca t’ho presenta en forma de comèdia on no hi ha humor negre, allà només hi ha humor, rialla i aplaudiments a terminis.

L’espectacle no perd ritme en cap moment, però l’escena entre en Pere i la cunyada, resulta propera al clímax. Ahir, en algun moment, els protagonistes van tenir problemes per no riure, i llavors t’adones que son humans. El final de l’espectacle és molt espectacular, valgui la redundància. Aquí ningú mira el rellotge, el temps passa volant.

M’estaré afeccionant a les comèdies? Serà que m’estic fent gran? O es que les comèdies d’ara no són com les d’abans? Aquí ho deixo.

No us explico res, només tingueu en compte que quan sembla que tot s’ha acabat, encara queda rematar el clímax.

Cada cop admiro més els dramaturgs, i cada cop veig més complicat aconseguir escriure un text, tot i que sempre m’ha fet il·lusió. Escollir el tema sembla difícil però si es pot riure de la mort, els camins de la comèdia són infinits.

I diuen que la gent no va al teatre, perquè tots tenen ganes de passar hores als aeroports, on res fa riure…. calla… que tal una comèdia que es digués “I no nos dicen nada, y vamos con niños”. Es pot riure de tot?

P.D. Espectacle per veure, per recomanar, per regalar i per iniciar-se en aquest art tan necessari per la vida saludable.

 

Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya – a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.